Abusos

Humanitòleg i gestor cultural

Als anys cinquanta, vaig estar tres anys intern en un col·legi religiós d’Osona. Aleshores, ja hi havia abusos sexuals a menors per part d’homes de l’Església. Criatures entre set i deu anys, ho coneixíem i ho vivíem –en la mesura que un infant ho pot comprendre– en aquella època d’imperi polític del franquisme i religiós del catolicisme.
Per por, per temor al que significava un religiós com autoritat moral i disciplinària, per desorientació sobre el que estava passant, no es parlava dels abusos com a fet ignominiós o com a delicte: no se’n parlava obertament. Els abusos eren ignorats, passaven desapercebuts i només víctimes i botxins en saben les conseqüències.
Ara, la percepció social del abusos com a delicte, una justícia més humana, i la valentia de les víctimes –com en el cas dels delictes de gènere– ens porten a conèixer millor què és el que realment passa i, així, trobar-hi una solució.
Tanmateix, caldria que no ens confonguéssim. El problema no són, només, alguns homes vinculats a l’Església. De sobres sabem que les agressions sexuals a menors passen arreu on un home adult depravat, corromput, envilit –potser malalt– conflueix amb noies o amb nois joves que estan en inferioritat de circumstàncies i condicions.
És contra aquest masclisme, contra aquest ús bèstia i inhumà del sexe per part de l’ésser humà esdevingut dèspota, contra el que ens cal lluitar. Pel seu guiatge moral, l’Església ha de resoldre la seva part d’aquest problema de manera definitiva i radical. El Sant Pare Francesc ha obert moltes esperances.
Ara bé, contra aquest crim de lesa humanitat, els membres –en masculí plural– d’aquesta societat patriarcal i masclista ¿som conscients i estem disposats a aconseguir extirpar el càncer del sexe com a agressió, per a fer del sexe amor, plaer i vida? Ara mateix, jo no ho tinc gens clar.
Coda: agressió, abús, violació, tenen un gènere: el masculí.

Edicions locals