Penals

Humanitòleg i gestor cultural

Hi va haver un temps en què, en sol·licitar el passaport, calia presentar un certificat de penals; és a dir, un document oficial que donés fe que el teu historial juridicopolicial estava lliure de fets delictius. Eren temps de la dictadura franquista.
Ara, a punt d’iniciar el curs escolar revisc les imatges –impròpies d’una democràcia del segle XXI– de les inacabables cues davant la seu oficial corresponent, de centenars de persones  vinculades a «professions, oficis i activitats que impliquen contacte habitual amb menors» per aconseguir «una certificació negativa del Registre central de delinqüents sexuals». Sense aquest certificat no s’accedeix a les professions.
La presumpció d’innocència que defensa l’article 24 de la Constitució queda rebregat perquè totes les persones que volen treballar en el món de l’educació, de la salut, del lleure, etc. estan sotmeses a la sospita: totes són potencialment pederastes mentre no demostrin el contrari amb el certificat esmentat.
La llei 26/2015 –matussera en aquest aspecte– criminalitza les persones pedagogues, monitores de temps lliure, pediatres, etc. exigint-los aquesta credencial ministerial de persona que no ha agredit, abusat, assetjat sexualment una persona menor. ¿Els autors intel·lectuals d’aquesta norma ignoren que és en l’entorn familiar on es donen més delictes sexuals o que internet és una eina d’ús habitual per a l’abús sexual?
La llei, certament, no discrimina. Posa tothom en un mateix sac i, pel broc gros, incrimina tothom curant-se en salut, «preu per preu, sabates grosses»: tots som presumptes delinqüents mentre no demostrem el contrari.
Voleu dir que aquesta és la millor manera per a prevenir delictes sexuals contra menors?
Coda: si vols eradicar les violències no malfiïs de les persones, educa-les. 

Edicions locals