Estupefacte

Humanitòleg i gestor cultural

Estem al vestíbul d’una nova època. El desgavell en què ens trobem és fruit de tants i tants canvis que ens han trastocat esquemes segurs fins fa uns anys. Els valors humanístics de les religions perden pes, els de la laïcitat no acaben d’ocupar el lloc o de complementar els sustentats en creences religioses.
 
Els avenços científics i tècnics, les descobertes per a entendre l’univers i la vida, les noves societats de la globalització, les noves necessitats socials, els nous pensaments filosòfics, les propostes agosarades en tot tipus d’àmbits que sovint ens fan por, no ens menen a concebre uns nous valors per a una nova civilització.
 
Sense valors apropiats, sense criteris de prioritats per al bé comú, ens trobem en la incapacitat d’entendre i gestionar positivament aquesta nova època. I així neix un permanent i ferotge ús de la violència, filla de l’empobridora manca de valors i de la incapacitat de diàleg i d’acords.
 
Això no és nou sinó recurrent. Quan la Revolució industrial ja vam patir alguns símptomes propers als actuals. Per això neix el socialisme, per a lluitar contra els efectes adversos de la industrialització envers els humans i la Terra, envers el pensament i els valors.
 
Tanmateix, una branca del socialisme esperançador va anar transformant-se de manera tant «adaptacionista» que, partint de la voluntat de gestionar el capitalisme per a reformar-lo, va passar a prioritzar-ne la seva consolidació.
 
Aquí rau el fons del drama actual del socialisme europeu i, concretament, del socialisme espanyol. És el xoc, amb formes ignominioses, entre «el sistema, que el gestioni qui sigui, però que es gestioni» i el «deixem d’enfrontar-nos: unim-nos i transformem el sistema/món». Estupefacte, observo la vergonya.
 
Coda: quan dividim el progrés, afavorim el retrocés.

Edicions locals