Futbolist@s

Humanitòleg i gestor cultural

Fa ben poc, he descobert el futbol professional o semi, practicat per dones. Ha estat una descoberta fascinant futbolísticament i sociològica.

Pot ser que persones vigilants de les pureses sòcio-culturals considerin que fer un article sobre això és una fotesa, una ximpleria. M’és molt ben igual; només els demano que continuïn llegint i que s’ho pensin.

Les nenes no saben jugar a futbol; si les deixem jugar només molestaran; cauen amb qualsevol cop i ploren; no xuten bé ni fort; no saben què fer amb la pilota; no saben passar-la; corren poc... són unes «patoses». Doncs no és així!

He dedicat algunes hores de nits en què m’avorreix dormir, a veure partits d’un campionat del món sub-20 femení. Més recentment, un França-Espanya de seleccions absolutes, fantàstic! La portera espanyola, Sandra Paños, serenitat i seguretat; la defensa francesa, Wendie Renard, autoritat i tècnica; la molletana Alèxia Putellas, migcampista atacant, força, visió i gol. Només tres exemples.

Aquest partir va ser una expressió extraordinària de tècnica, tàctica, estratègia, força, voluntat i passió. Un plaer de futbol. Res a envejar dels partits de primera, dels homes. I això que, com diu l’Alèxia, aquí el futbol femení porta 50 anys d’endarreriment.

Té cap valor tot això? A mi em sembla que molt. Fins i tot en aquells àmbits més «propis» de les característiques físiques i mentals dels homes, les dones hi van participant, gaudint i entusiasmant. Elles s’ho han guanyat, no les lleis. Una vegada més es demostra que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes. Al reves ja no ho sé.

Si tot això és una fotesa perquè va de futbol, també ho deu ser delir per un club o per la selecció nacional, oi? O no?

Coda: igualtat no és fer el mateix, igualtat és tenir la llibertat per a fer el mateix.

Edicions locals