Bach

Humanitòleg i gestor cultural

Haig de reconèixer, des de l’agnosticisme, que per Setmana Santa tinc dues debilitats: pel·lícules més o menys bíbliques com Ben-Hur, o sobre el Crist més humà com L’Evangeli segons Sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini;  i obres musicals com rèquiems, cantates o oratoris, destacant La Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach. Aquest any l’he dedicat a la versió del Cor i Orquestra de Gent dirigits per Phillip Herreweghe, que tenim l’enorme sort de poder trobar a Youtube.
 
La Passió segons Sant Mateués, per a mi, una creació de bellesa humana que sembla inspirada o directament escrita per una sensibilitat divina. Escolteu-la. Feu-ho un dia sense presses i amb la voluntat de sentir l’amor, el dolor, la compassió, la germanor, l’alegria i l’esperança a través de la música. Poseu-vos a la pell de cada un dels personatges i, us ben asseguro, que us costarà sortir del somni després d’haver caminat des del cor inicial fins el cor final, tot passant per la meravellosa ària Ebarme dich (Perdó, Senyor). Una obra capaç de donar la pau més profunda fins a qui surt de la mort.
 
M’he passat a la critica musical? No pas. Escric això amb desig d’antídot contra un món de sectarisme violent, d’heterodòxies de pose, d’iconoclàsties destructores, de pensaments únics, de voluntats imposades, de superficialitat dominant, d’humanisme abandonat, de vulgaritat femtosa, de sensibilitat ridiculitzada, d’ateisme sobreactuat, de solidaritat televisiva, de germanor protocol·lària...       
 
Ho faig per a dir-vos, des de l’agnosticisme humanista, que la bellesa, la sensibilitat, l’amor, la germanor, la compassió existeixen. Són virtuts humanes que arreu del món trobarem i que, precisament per això, no ens podem perdre enzims catalitzadors de l’humanisme fraternal i sensible com La Passió segons Sant Mateu.
 
Coda: els Déus són sinònim d’esperança; les seves músiques, humanes, també.

Edicions locals