La nostra sang

Fotògrafa

El projecte La nostra sang és una excusa per tal de provocar reflexions gens còmodes sobre les mancances que les diverses societats humanes han tingut i encara tenen pel que fa a les necessitats de les dones.

La nostra sang, neix com un projecte obert amb la intenció de fer parlar, investigar i, finalment, normalitzar un fet arrelat en les dones de tots els segles i, òbviament, en les dones que vivim en el present.

Sense la nostra sang menstrual no podríem donar vida.

El cos de la dona és el que biològicament concep la vida i la hostatja dins seu; en té cura i la protegeix.

Sense aquesta cura biològica constant, mesclada a més a més amb els sentiments afectuosos inherents a la maternitat envers la seva descendència, les societats no existirien i l’espècie humana no hauria sobreviscut.

Més que indaguem en les repercussions d’aquesta tasca, més ens adonarem que les societats passades i presents viuen d’esquena a aquest fet valuós sobre el qual ens proposem  reflexionar.

Els homes mai no han valorat la vida de la mateixa manera que ho fan les dones, tot i que afortunadament avui per avui la seva percepció estigui canviant. El cos d’un home no pot hostatjar vida com el d’una dona al llarg dels primers mesos després de la concepció que s’ha produït en el seu si, i per tant la consciència de la vida està molt més profundament arrelada a l’instint de la dona.

A les dones la maternitat se’ls imposa des de sempre com una tasca prioritària. Per a moltes, malauradament, l’única que  dóna sentit a la seva vida. Aquesta circumstància les ha deixat al marge del protagonisme en la construcció de la societat; per exemple en el món de la política, de l’economia, de les arts i de la cultura. D’això n’han resultat les societats patriarcals on la visió i l’estil organitzatiu tenen tan sols en compte la mirada i el punt de vista masculins.

Com a conseqüència d’aquesta reflexió el cos de la dona no pot ser valorat ni per la societat i per si mateixa tan sols com a receptacle i portadora de vida.

La condició de la dona com a ésser humà, igual que l’home, no permet excloure-la per raó de les seves característiques biològiques específiques.

D’altra banda, hauríem de reconèixer que la diferent percepció que la dona té sobre el seu entorn ha de ser motiu d’enriquiment per a les diverses societats humanes.

Ens cal fer un esforç per tal d’acceptar que la diferència, malgrat tot, ens enriqueix.

No podem viure d’esquena a la diferenciació dels gèneres en la forma com fins ara ho hem fet. Ens calen mirades atentes als valors i a les qualitats arrelades en cada gènere; únicament així construirem un món millor.

Probablement, ni tan sols les dones som conscients de com la nostra influència en altres àmbits deslligats de la procreació poden ser igualment efectius i creatius.

Ens cal desenvolupar una consciència social per tal de reforçar el reconeixement de les diverses tasques de les dones a fi que aquestes puguin desenvolupar, sense angoixes, professió i maternitat.


Sempre he pensat que el coneixement d’un mateix és la clau per assolir la felicitat personal i, si més no, per a comprendre les pròpies reaccions davant el transcurs de la vida.

La formació que adquirim tan a l’escola com en l’àmbit familiar, en moltes ocasions es centra més en les assignatures tradicionals que no pas en l’aprofundiment dels mecanismes que s’impliquen en el fet de ser humà com a ésser sensorial i biològic.

Si algú, als vint anys, m’hagués explicat amb tota naturalitat que el meu cos funcionava amb uns equilibris hormonals diferents segons l’estat del meu cicle, possiblement aquest coneixement m’hagués servit per tal de ser més tolerant amb mi mateixa, per perdonar-me, per entendre’m i així, continuar creixent. Però, sobretot, informada que el meu cos és cíclic, arrelat a la capacitat de donar vida, però no exclusivament com a única finalitat del meu ésser.

Possiblement, tota aquesta informació m’hagués ajudat a aprofitar els cicles, els que són més actius físicament, els creatius, els més meditatius... inclosos els més negatius, amb coneixement, per tal de poder-los transformar.

Per a la dona, la pròpia naturalesa ha estat la primera en esclavitzar-la. Precisament tot el que s`arrela a la seva intimitat més sublim portadora de vida, sempre i amb totes les circumstàncies de la vida d`una dona, la porten a l`encreuament dels camins d`exigència i responsabilitat, la dels seus fills i la recerca del seu propi camí.

Malgrat la nostra pròpia desconeixença i de l’esforç que cal seguir fent, la nostra essència de cos i de ment ens ha de permetre avançar cap al nostre propi coneixement i reconeixement.

Perquè, una vegada ens haguem reconegut, només caldrà reconduir-nos per un camí que haurem traçat entre totes, serà desconegut i potser dubtarem d’avançar. El món tal i com està establert s’encarregarà d’estirar els nostres passos cap enrere, serà inevitable… tot dependrà de la força i de les ganes que tinguem de reconèixer-nos i de creure fermament, que existeix una altre dona.

Edicions locals