Justícia parcial

La maquinària judicial contra líders polítics i socials continua en marxa; porten un any en presó preventiva i ja es coneixen els termes de les acusacions i les demandes de condemna. Ens diuen que estem en un estat de dret i que la justícia és independent. En un pla teòric ho accepto, d’entrada hauríem de confiar en que el tribunal que els jutjarà serà imparcial, que la justícia és cega i disposa d’una balança per posar a cada plat els arguments a favor i en contra; la cosa però no sembla que vagi per aquesta banda. Per ara, només hem vist com s’ha construït un relat dels fets encaminat a demostrar l’inexistent: que la concentració davant la conselleria d’Economia, el 20 de setembre, i la resistència pacífica de la ciutadania de l’1 d’octubre eren actes violents contra l’Estat; i si no van ser violents ho haurien pogut ser i que els fets són comparables a un alçament amb armes. Com un ou i una castanya.

Costa molt confiar en la imparcialitat d’un Tribunal Suprem que té un president que es nega a parlar, de feina, amb una funcionària que porta un llaç groc. Es fa difícil creure en la neutralitat d’una Audiència Nacional hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista. Més de cent catedràtics de Dret Penal, que no han de fer mèrits per pujar a l’escalafó, neguen que es pugui imputar de rebel·lió o sedició als líders empresonats, això mateix afirma qui va redactar el text d’aquest apartat al Codi Penal. En aquest estat de les coses, veus qualificades parlen d’un ¡A por ellos! judicial en un macro judici amb la sentència predeterminada, on un tribunal, alineat ideològicament amb els estaments més reaccionaris de l’estat, escarmentarà les cares visibles del procés sobiranista; venjança en lloc de justícia. La confiança en un judici just és mínima, sembla que tot es fia a la justícia internacional i això va per llarg, tant llarg que potser arribarà amb el Judici Final.

Edicions locals