Marxa de la llibertat

L’estiu de 1976 cinc columnes de marxaires creuaren el Principat de Catalunya amb l’objectiu d’arribar al monestir de Poblet, tot reclamant els quatre punts de l’assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats, estatut d’autonomia i coordinació de les forces polítiques. Mentrestant en Lluís Maria Xirinacs es mantenia davant la presó de Barcelona reclamant la llibertat dels presos polítics. Els participants a les marxes foren fortament reprimits, hi hagué cops de porra, detencions i empresonaments. Malgrat tot, el lema Poble català, posat a caminar es va fer present arreu.

Es preveu que, un cop que es conegui la sentència del judici als líders socials i polítics sobiranistes, els carrers i la places, els camins i les carreteres catalanes s’omplin, novament, de veus reclamant la seva llibertat. Serà, altre cop, la resposta massiva i no-violenta d’un poble que vol decidir el seu futur. Tota sentència que no sigui absolutòria serà dura, injusta i massa llarga. Serà una sentència limitadora de drets i llibertats per a tothom, també per qui s’ho mira des de la barrera o pensa que no l’afectarà. Després de les legítimes mobilitzacions s’espera una turbulenta campanya electoral que certificarà que l’estabilitat governamental a l’Estat no vindrà si no s’afronta amb determinació el conflicte amb Catalunya. Sembla que la incertesa es prolongarà en el temps.

Des de l’Estat es farà alguna oferta assumible democràticament per la majoria dels catalans? La repressió i l’amenaça és l’única recepta que els grans partits polítics espanyols tenen per a Catalunya? El moviment sobiranista hauria d’agafar una mica de perspectiva i, sense renunciar als seus objectius, marcar-se com a fites la recuperació dels drets i les llibertats perdudes, l’amnistia dels presos polítics i una proposta de resolució del conflicte amb l’Estat que pugui ser votada per la ciutadania.

Edicions locals