Una bufetada a temps

Escriptor

Segurament hi ha poques coses que al llarg de la història hagin definit tant a la humanitat com la seva capacitat per castigar als seus congèneres. Altres coses no, però la capacitat punitiva de l’ésser humà és indiscutible.
No ens enganyem, hi ha camps de la creació històrica a on el progrés ha estat més aviat escàs (¿milers d’anys de literatura per acabar escrivint whatsapps?). En canvi, quan parlem d’aplicar penes coercitives, de penar a altres individus, l’espècie humana s’ha demostrat amb una diligència poc comparable, sublim; pura genialitat.
Diligents i constants, perquè totes les civilitzacions hi ha volgut dir la seva. No hi ha hagut cultura que no hagi fet la seva aportació al món del càstig: els egipcis van apostar per l’empalament, els grecs per la lapidació, els romans eren uns aficionats a la crucifixió i els asteques tenien una gran estima pel desmembrament.
Cultures diverses, separades per segles i continents, però unides per la seva capacitat inventiva a l'hora d’imposar càstigs. Hauríem de convenir que aquesta aptitud per infligir penes és una de les característiques més inherents a la condició humana: el llenguatge, caminar de peu, l’abstracció... i aplicar patiment físic i moral.
Perquè això de castigar al personal és innat i ve de lluny. Fa uns 100.000 anys, els neandertals (els nostres ancestres evolutius) ja practicaven l’elevat art del càstig. Entre altres punicions, la més severa, consistia en una curiosa condemna a mort en vida. Quan un membre del clan era repudiat per haver comès un acte o actitud considerat molt greu, la manera com el grup el feia fora era a través d’un ritual a on se l’enviava al món dels esperits. El membre del grup passava a ser un fantasma. Poca broma, deixar de formar part del grup i convertir-se en un esperit significava deixar d’existir. Així, tal qual. Els neandertals creien en els esperits, quan un individu moria passava a formar part de l’altra vida. El neandertal condemnat passava de cop i volta a no ser vist ni escoltat per la seva família (era un esperit). L’individu seguia uns quants dies pul·lulant per la cova, intentant comunicar-se amb els seus congèneres. Però era inútil, aquests el prenien per l’esperit de la persona que havia sigut i l’ignoraven. Passats uns dies el condemnat, cansat, acabava abandonat el grup i es perdia terres enllà. La seva capacitat de supervivència depenia del grup i el seu aixopluc; la sentència a mort era qüestió de dies.
Ben mirat, sigui en forma d'esperit o de tortura medieval, és innegable que el càstig forma part de la nostra identitat com a espècie.
Així ens va.

Edicions locals