El desconcert

Fotògrafa

Avui fa vent i s'olora un canvi de temps. La persistència del malestar polític segurament no decaurà.
Són temps en què possiblement molts ciutadans i ciutadanes no entenguin el que està passant.
Mentrestant, els polítics del govern d'Espanya són incapaços de sembrar espais perquè existeixi un acostament, ja que en una part, aquesta indiferència respon a estratègies per guanyar les eleccions vinents. Per part de la gent, uns conservem els valors, els ideals però amb disgust; alguns també decebuts i altres molt enfadats. En altres sectors més precaris, sobreviuen tancats dins les problemàtiques de cada família i veuen que cada cop el seu dia a dia es fa més difícil.
Els polítics tenen el deure de vetllar perquè les seves comunitats puguin tenir i gaudir d'un intercanvi beneficiós que correspongui al seu esforç en el treball. La política té la funció de buscar recursos i estratègies per anar conquerint aquests espais on el ciutadà i ciutadana se sentin escoltats, protegits amb la justícia, encara que ara no és així i  si no reverteix, té el caire d'utopia.
Possiblement, la majoria dels polítics no tenen la talla necessària, ni la sensibilitat humana per entendre que el seu càrrec és un servei a la comunitat en benefici d'aquests. Els polítics per seguir manant han de dir mentides perquè si mostressin la crua realitat no tindrien cap possibilitat  de governar  un país. La realitat, malgrat que ens pesi,  és que l'economia global és la que mana els estats del món.
Els exercicis d'honestedat i autocrítica no són ben acollits en el món dels partits polítics: com més apuntes a l'adversari a l'ull, o a la zona on fa més malt, més valorat o valorada ets.  
Aquesta campanya per les eleccions del 10 de novembre, no seran  normals des de les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador. La història pren una versió terrorífica, ja que aquest dictador (no vull nomenar-lo) sembla no haver mort, doncs la seva essència perdura.
Cal anar a votar! I no us diré a qui no s'ha de votar, ja ho sabeu. Tenim presos i preses polítics a la presó amb sentències en clau de venjança.   
El dictador es va sortir amb la seva, ha creat uns col·lectius insensibles  on es banalitza la narració d'un conflicte vomitant la versió més indigna i falsa de la història. Fan servir tots els mitjans possibles de comunicació per enganyar a aquesta gent incapaç de tenir criteri propi. Per tenir criteri, cal estar informat, llegir, no solament relats polítics i mediàtics, sinó humanístics, històrics, filosòfics, artístics, doncs per desgràcia la història es repeteix.
Cal revisionisme, des de l'independentisme, i la resta de partits, amb profunditat. L'Independentisme no oblida que els líders espirituals del conflicte estan a la presó i l'exili. El govern en funcions català fa el que pot. El govern espanyol té presos polítics i exiliats, no volen sentir aquestes frases perquè vull pensar que els i pesa a la consciència.
Des del govern socialista també els hi cal mirar enrere per veure com eren i com estan actuant ara i al costat de qui estan. Els socialistes van ser precursors de les negociacions amb terroristes d'ETA i ara són incapaços de fer-ho amb els independentistes pacífics.
Els fills del dictador que reviuen els seus ideals feixistes, han mostrat que no saben fer política, doncs la seva estratègia és castigar amb la revenja de la sentència que celebren amb satisfacció.
Ara, després dels aldarulls estan contents: per fi una part del moviment ha mostrat el seu rebuig a la sentència dels presos polítics amb violència.
No els interessa recordar que tota la majoria d'independentista ha apostat sempre per la no-violència: el recorregut històric d'aquests últims anys ho demostra. Malauradament, veurem quin rèdit de resultats tenen en les properes eleccions. A qui beneficiarà aquest rebuig al diàleg?
De moment, la política no ens dóna senyals perquè les coses millorin després de les eleccions de novembre. Mentrestant, molta gent solidària està disposada a pagar un preu amb les mobilitzacions i les seves conseqüències.
Però la vida continua, amb la incertesa dels treballadors en les fàbriques, els desnonaments dels més desfavorits, els refugiats morint al desert, al mar i la comunitat econòmica Europea girant l'esquena a tota aquesta problemàtica. Els autònoms cada cop amb més precarietat, les botigues i els mercats dels nostres pobles i ciutats més buits que mai, la sanitat i l'ensenyament escanyats i mal pagats, les pensions indignes, la cultura absent i la cultura artística, per què? De què serveix?
La classe política, un cop formin govern, tindrà com a prioritat en les seves agendes les necessitats de la gent del carrer?

A favor dels polítics, jutges i cossos policials us diré que malgrat tot, sé que la seva tasca és veritablement difícil, sobretot, pels valors interiors que han mostrat no  tenir i les accions, no coordinades, desmesurades, ni consensuades que han desenvolupat. Segurament, donada la situació, ningú voldria estar en el seu càrrec en aquestes circumstàncies.

Per una part tenim, la ciutadania independentista indignada, polititzada i pacífica i l'altre, si pren l'opció de la violència pel rebuig a la sentència, serà un camí sense sortida que anirà a més i perjudicarà els nostres presos i preses.

La dificultat de sortir d'un conflicte és immensa, però cal fer un esforç, ja que amb el pas dels segles la humanitat ha mostrat, amb les conquestes científiques, tecnològiques i humanístiques que, quan volem, els humans som éssers coherents, eficaços.

Hem de fer un esforç en aquests moments de veure l'adversari, amb fredor, però respecte.

Només volíem votar.

 

Edicions locals