Això no és un espòiler

Politicòleg

Segur que sabeu força més de cinema que no pas jo, per la qual cosa m'estalviaré els paràmetres comparatius cinematogràfics i més d'una fotuda de gamba. Però com que hi ha indulgència social vers als debats de política, futbol i cinema -tots hi podem clavar cullerada fingint una aurèola circumspecta de cafè i birra-, m'afegiré al carro. Perquè no cal ser un cinèfil empedreït per a deixar-se atrapar per una pel·lícula de la Neus Ballús, recentment nominada als Gaudí.

El viatge de la Marta (Staff only) i La plaga suporten la típica contraposició entre un relat en prosa i una revelació poètica. Un poema permet diversos graus d'apropament, del més epidèrmic i hedonista, al més pregon i esbudellat. Però no mostra tots els detalls de la trama, fa que la mirada del lector es confongui amb l'experiència oberta de la veu poètica i el relat deixa de ser un simple discurs que explica una "història" concreta per a esdevenir una evocació. Aquesta és una de les boniqueses d'allò que fa la Neus, tal com un poema: tu ets una peça per a tancar aquella mica de misteri que es composa al teu abast. Et fa partícip de la suspensió del temps d'algunes escenes amb total naturalitat -allò efímer que a vegades voldries assaborir detingudament - i d'aquella mirada seva, neta, clara, espontània i honesta, que fa que acabi sent la de qui mira.

Un viatge és una experiència, i això és el que viu la Marta i allò amb què us sentireu identificats. Un rètol com Staff Only en algun moment l'haureu passat per alt, amb les descobertes i conseqüències corresponents. Res de nou sota el sol si no és perquè constitueix una mena d'inefable immersió, d'increïble empatia intensa i fugissera. 

De la mateixa manera que no es pot fer espòiler d'un poema, no us n'he pogut fer d'una pel·lícula com El viatge de la Marta (Staff only). Té la gràcia que per més que us en facin, mai serà l'experiència de veure-la.

Edicions locals