Els feliços 20

Escriptor

El 1999 tots érem conscients que l’any següent, el 2000, viuríem un esdeveniment únic a la vida: canvi d’any, dècada, segle i mil·lenni. La sensació general era de fita històrica, de cosa gran, com si l’efemèride ens hagués de trastocar l’existència, com si el calendari no avancés indiferent, amb la fredor d’una màquina imparable.   

No cal dir que va arribar l’any nou i tot va seguir igual. Ni efecte 2000, ni miracles dignes d’esmentar, ni el món va deixar de girar... Desgràcia amunt, desgràcia avall, tot va quedar més o menys a lloc.

Potser sí que vam canviar de mil·lenni, però el temps no hi entén de mesuraments humans, viu amb les seves pròpies raons, el seu ritme, i el que per a nosaltres és una meta mental per a ell no deixa de ser rutina; pura habitud.

Hem intentat encapsular el temps amb aquesta dèria tan humana de quantificar-ho tot, com si un moment de dolor es pogués equiparar amb un de plenitud, com si els petons no duressin indefinidament, com si el record no visqués per sempre.

Per sort, hi ha coses que s’escapen a la raó i que així sigui. I ens seguirem fent grans sense rellotges, la felicitat viurà en el passat i l’edat seguirà sent subjectiva (amén!).

2020 i hem de canviar de dècada. Els anys 20 deixaran de ser els del segle vint, els del xarlestone i el jazz, els d’entreguerres, i sí, potser ens acostumarem a anomenar el temps d’una altra manera i ara parlarem dels anys vint, deu, quinze, com abans parlàvem dels seixanta, setanta o vuitanta, i ho acabarem normalitzant, perquè ens acabem adaptant a tot.

Però, tot i els esforços, mai podrem arribar a conjugar passat, present i futur amb la intel·ligència, perquè la vida se’ns escapa de la raó i el temps... el temps se’ns escapa de tot.

Edicions locals