Com el Centre de Formació d'Adults de la Llagosta, moltes escoles de persones adultes de Catalunya estan celebrant el 40è aniversari. Van néixer a finals dels anys setanta i obrir les portes en molts casos no significava que fossin reconegudes com a escoles oficials, sinó que un grup de persones, militants socials, d’associacions de veïns, de partits polítics, de sindicats obrers, van començar a fer classes en qualsevol local de forma voluntària a persones joves i adultes que ho necessitaven.
La llarga dictadura del general Franco, com totes les dictadures, tenia dos elements que la definien, la repressió brutal de les llibertats i la corrupció. En els anys seixanta hi va haver una important onada migratòria del camp a les grans ciutats i als pobles que les envoltaven. Les condicions de molts barris perifèrics eren lamentables. Moltes vegades construïts sense plans d’urbanisme previs o sota el signe de l’especulació urbanística: carrers sense asfaltar, manca de clavegueram, algunes vegades manca d’aigua corrent, d’escoles i de centres de salut. La violenta repressió de les manifestacions i les protestes mantenia a ratlla les reivindicacions, afavorint l’especulació. Malgrat tot, les lluites als barris, que en aquell moment tothom coneixia com a barris obrers on vivia la classe treballadora, no es van aturar durant tota la dècada dels vuitanta.
En aquest caldo de cultiu neixen les escoles d’adults. Neixen de les lluites amb els veïns dels barris. El nivell d’analfabetisme o de persones que havien anat molt poc a l’escola era important. Per això un dels eslògans més repetits en les mobilitzacions era, “ni un barrio sin escuela de adultos, ni un obrero sin cultura”. Molts dels primers ajuntaments democràtics van donar suport a aquest part de les escoles d’adults, aportant mestres o/i ajuts econòmics. Però a mesura que la Generalitat va anar assumint les competències en educació, es van anar retirant, com ho havien fet anteriorment les associacions de veïns i entitats culturals dels barris, ja que la Generalitat hi havia destinat una petita quantitat de mestres.
Al llarg d’aquests 40 anys, les escoles de persones adultes i els professionals que hi estan immersos i formen part de la societat han respirat i bategat al ritme de l’atmosfera social com qualsevol persona o entitat: amb l’eufòria i les esperances dels començaments i amb el desencís més o menys contingut posterior. Com a col·lectiu concret, a més del clima social, ha viscut moltes vicissituds degudes als continus canvis de dependència administrativa a la Generalitat.
Segons va dir un diputat al Parlament de Catalunya l’any 1983, la Generalitat no va rebre de bon grat els traspassos de l’educació de persones adultes. Gairebé va ser una imposició de Madrid, va afirmar. Aquesta sensació de fillastre esdevingut, poc estimat o, potser millor, gairebé ignorat, i amb el que ben bé no se sap què fer-ne ha acompanyat aquesta història durant tots aquests anys, tanmateix, amb notables alts i baixos, amb normatives laxes que permetien als CFA més motivats ser creatius o amb normatives rigoroses que són una cotilla quan es pretén innovar la presència social dels centres.
Els CFA són centres de formació en competències bàsiques. Però aquestes competències bàsiques han quedat reduïdes a les competències bàsiques acadèmiques, pel que no s’han pogut treure de sobre l’estigma de “segona oportunitat”. Les competències bàsiques són i han de ser competències bàsiques per a la vida, no solament acadèmiques, sinó ciutadanes, socials i personals.
Els centres de formació de persones adultes des del començament han treballat amb la diversitat cultural i amb diferents edats, diversitat i edats que han anat variant al llarg d’aquests 40 anys.
Per donar resposta a aquestes competències bàsiques, objectiu dels centres de formació de persones adultes, caldria tenir una normativa flexible que invités als CFA a detectar les problemàtiques educatives no cobertes del seu entorn i a donar-hi resposta amb els professionals adequats i un calendari adaptat i canviant.
He escrit abans que els i les professionals dels CFA respiren amb les esperances i desafeccions del clima social, com no pot ser d’una altra manera. Però també, com a la societat, hi ha mestres que han mantingut l’entusiasme serè en l’educació bàsica de persones adultes tan necessària quan van començar les escoles com en l’actualitat. Cal reconèixer-los la seva tenacitat i la seva resistència tan imprescindible, tan indispensable socialment, tan necessària.
Felicitats al CFA La Llagosta per aquesta efemèride i a tants altres arreu del territori per la seva trajectòria i feina feta.
Molta força i energia per continuar realitzant una tasta tan necessària!

Alfons Formariz Poza / Mestre de persones adultes / la Llagosta