Es tracta d'anar fent bullir l’olla, aquesta expressió catalana per als que no se’n recordin vol dir anar passant el temps sense arribar mai a tenir acabat el que s’està cuinant. També podríem utilitzar aquella altra dita; qui dia passa any empeny, que vol dir més o menys el mateix.
Ara anirem fent bullir l’olla de la negociació, està molt bé negociar, millor fer-ho que no fer-ho, però no ens enganyem, una bona part dels catalans ens ho agafem amb cert escepticisme, sobretot els que tenim certa edat, certs coneixements o certa experiència.
El 14 d’abril de 1931 es proclama la II República Espanyola, a Barcelona Lluís Companys surt al balcó de l’Ajuntament i també la proclama, però Francesc Macià molt enfadat recrimina l’acció de Companys i surt a continuació al balcó i proclama la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques.
Bonic però utòpic somni del vell Macià que creia que l'acabada de proclamar república espanyola aniria per aquests camins, aviat es toparia amb la realitat. La reacció de Madrid va ser aquest cop bastant civilitzada donat el desconcert i la sorpresa del recentment format govern republicà espanyol.
El govern de Madrid envia a Barcelona quatre Ministres que es reuneixen amb Macià i Companys en un saló de l’Ajuntament per negociar i cercar una sortida, un dels ministres que era català va posar sobre la taula una proposta que consistia a restaurar la institució de la Generalitat (abolida el 1714 per Felip V), i dotar-la de funcions executives mitjançant un Estatut d’Autonomia.
Aquesta proposta és acceptada finalment per les parts i així acaba la negociació. En Macià és nomenat President de la Generalitat i s’aprova el 1932 un Estatut (no sense retallades), d'aquesta manera tots i guanyen i tots i perden segons com es miri, Catalunya passa de no tenir cap poder polític a tenir-ne una mica i Madrid cedeix una mica de poder a Catalunya.
Ara la situació de partida és diferent. El 1977 (abans que la Constitució), es torna a reconèixer la Generalitat (abolida per Franco el 1938). De forma provisional es reconeix el President Tarradellas que era a l'exili com a legítim continuador al càrrec; el 1978 s’aprova la Constitució del continuisme franquista en forma de monarquia i de la por. Almenys així la van vendre: o es votava o els poders fàctics tornarien a instaurar una dictadura militar, però que no ens preocupéssim, ja que, amb els temps, ja ho aniríem arreglant i el 1979 s’aprova un nou Estatut, també amb retallades.
Passen els anys i l'immobilisme és la tònica de l’estat central, la Constitució de la por no evoluciona i es torna en un llibre sagrat, la dreta espanyola (reaccionària com sempre), se la fa seva així com dominar el Tribunal que s’encarrega de la seva interpretació.
Catalunya vol fer un pas endavant, presenta  i s’aprova un nou Estatut el 2006 (27 anys després de l’anterior), però els aiatol·làs del Tribunal Constitucional a instàncies de la dreta reaccionària, en comptes de recomanar la modificació de la Constitució per adequar-la a la voluntat popular fan a l’inrevés i retallen l’Estatut perquè s’adeqüi a una Constitució intocable, fent una aplicació restrictiva, o sigui tot el que no és explícitament permès està prohibit i redacten  la famosa sentència de 2010.
Dic això perquè veieu que la sentència de 2010 ja va representar un pas enrere doncs l’Estatut de 2006 un cop escapçat va quedar pitjor que el de 1979 del que 27 anys després encara restaven competències per traspassar que demostra la gasiveria de l’estat a cedir poder.
A continuació el camí del Procés, amb tota la bona intenció del món però subestimant la força d’un estat reaccionari ens ha portat a on estem, ens han fet presoners i les nostres institucions estan més tutelades i vigilades que mai, un mal punt de partida per negociar.
Quan es perd una batalla el màxim que es pot aspirar en una negociació és a un intercanvi de presoners, com nosaltres no tenim presoners que els oferirem a canvi? Potser renunciar a la immersió lingüística? Que hi anem a guanyar en aquesta negociació? Els vencedors sempre imposen les seves condicions.
Diuen que demanarem el dret a l’autodeterminació i la fi de la repressió, no veieu que el que està davant nostre negociant en nom de l’estat, encara que volgués, no està en disposició de poder-ho fer, no pot modificar la sagrada Constitució perquè la dreta reaccionària bloquejarà qualsevol proposta i no pot parar ni revertir la repressió perquè té el poder judicial a l'oposició.
Mala peça al teler tenen els negociadors catalans en l’actual context perquè si esperen que la solució vingui d’Europa estem ben apanyats, i l’actual govern de l’estat tan sols ens pot oferir un referèndum per autodeterminar si volem l’Estatut escapçat actual o un de nou que un cop retallat com sempre pot quedar pitjor que l’actual. Pel que fa a la repressió, paciència, esperar que es jubili tota la cúpula judicial actual i sigui substituïda per un altre amb jutges justos, o sigui quedar igual o esperar que la cosa millori.
Espero equivocar-me però amb tot l’anticatalanisme que s’ha anat conreant els darrers anys per l’estat si ens concedeixen quelcom, tota la resta també ho voldrà per poc que sigui.
Negociem que potser ens donin una pastanaga per anar fent bullir l’olla i passar vint o trenta anys més.

Ramon Masvidal

Professor mercantil i auditor