Justícia

La primera definició de justícia que trobem al diccionari normatiu ens diu: virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. La iconografia clàssica ens representa la justícia amb una figura femenina amb els ulls tapats i una balança donant a entendre que no jutja persones sinó fets, i que té el propòsit  de trobar l’equilibri entre les dues parts en litigi. La definició i la imatge de justícia ens indueixen a pensar en imparcialitat, objectivitat i neutralitat, però aquests conceptes decauen massa sovint quan  es jutgen determinats fets, quan elements de la judicatura actuen amb un biaix ideològic concret o quan  els tribunals juguen a favor dels poders fàctics. Sentències com les de la Manada, la del Procés o sobre les hipoteques fan minvar la confiança en el sistema judicial.  El descrèdit es reforça quan els afers polítics cauen en mans dels tribunals i aquests fan decantar la balança cap a la banda de l’escarment, o quan els alts magistrats fan cas omís de sentències europees.  
Aquests dies es representa al TNC l’obra Justícia del dramaturg Guillem Clua, on el molletà Josep Maria Pou interpreta el paper del jutge Gallart, que ha entrat en una fase de deteriorament cognitiu en què li afloren situacions personals i professionals del passat.  Per l’escena passen, també, les injustícies comeses en nom de la justícia, les falsedats i contradiccions entre el que diu i el que fa el protagonista.  Tanmateix els que jutgen són  persones i els personatges de l’obra,  també. La ficció i la realitat es manlleven arguments i, fàcilment, imagino determinats jutges i fiscals en la mateixa etapa senil del jutge Gallart i arribo a la conclusió que hi ha judicis amb sentència predeterminada més enllà del que es fa cada any al Carnestoltes.  La toga i el birret camuflen la persona, esperem que algun dia a determinats togats els caigui la màscara.

 

Edicions locals