Després del confinament

Fotògrafa

Els carrers el primer diumenge de confinament tenien al caire d'una pel·lícula futurista de ciència-ficció. La primavera, valenta, treia al cap i em preguntava, com podien conviure l’horror i la vida?

La nostra generació privilegiada, no coneix   situacions com les que vivim. Aquest enemic comú però estranyament invisible pot estar en el nostre propi cos i el dels altres. Malauradament, els qui van viure una postguerra saben del patiment, la gana i l’horror. Després d’anys de treball, complint amb tots els seus deures, ha resultat que la sanitat no els ha pogut atendre com es mereixien. I es en aquest col·lectiu, on el virus s'ha acarnissat al seu aire, són els més vulnerables,  molts d’elles i ells, ho han pagat amb la seva vida.

Els metges, personal sanitari, cuidadors de residències i de neteges són, els que ens han salvat i elles i ells, han exposat també, les seves vides. Al marge del suport emocional que amb els aplaudiments els i oferíem cada dia,  durant el confinament, esperem que la nostra classe política sigui eficaç i o compensi. No em refereixo a retribucions puntuals, o reconeixements verbals de valentia, el respecte que els i devem ha de ser pràctic, traduït en augment de sous estables a tot el col·lectiu. La Salut és el primer, ho recordarem?

La naturalesa humana no és conscient de la seva fragilitat. Amb la Covid-19, malauradament, el nostre cos físic és el responsable de què es desencadeni dins d'ell. El cos és l'enemic i alhora receptor, pot rebre i alhora provocar el mal a altres persones.

És una sensació estranya perquè voldríem desempallegar-nos de la responsabilitat i no podem, som la causa. Certs col·lectius s’afanyen a voler despendre’s de responsabilitats, criticant els governs, exigint llibertats i qüestionant les mides per guanyar en seguretat de les persones. Però alhora, col·lectius d’autònoms, o persones que viuen al dia, s’enfronten a la salut o la supervivència. Grups de desfavorits, que necessiten del dia a dia per guanyar diners i poder compra el menjar per sobreviure. És el difícil dilema de les diferents prioritats i que canvia segons la butxaca de cada família.

La següent reflexió és d’àmbit interior, sorgeix amb  l’esperit contradictori de l'humà. La sensació de no presència humana pels carrers, és d'una incomoditat inèdita, que es fa comuna i es torna insuportable.
Són temps d’individualisme, refermat pels nostres comportaments, aferrats a les noves tecnologies i alhora però, necessitats de la presència humana, del gest, del rostre conegut i desconegut que malgrat tot, ens alleuja de les nostres febleses, quan pel carrer, ens creuem la mirada.

Aquest estat de confinament, ens ha de servir per valorar el que és essencial, el privilegi de poder relacionar-nos amb les altres persones, la llibertat d'actuar. De gaudir d'un dia de sol, de la visió dels carrers saludant a la gent, de passejar per un bosc o de córrer per un espai obert, on t'adones de les estacions, del cel blau i de possibles núvols que s'acosten. Del silenci d'un espai natural o  dels sons de les veus i riures dels amics, familiars i també dels desconeguts i desconegudes.

Com no som amos del nostre temps en la nostra normalitat, durant el confinament, hem tingut tot el temps i això ens ha causat ansietat, i una profunda sensació de buit i soledat. El silenci per guanyar equilibri, com a norma o teràpia no forma part de la majoria de les persones, possiblement, el silenci ens fa escoltar obligatòriament la nostra feblesa i insignificança com a éssers humans i això no ens  agrada.

Per això, per la nostra insignificança i vulnerabilitat, per la vida que ara tenim i demà potser no.....
Possiblement després, quan al malson s’acabi, caminem cap al que és essencial, o potser, tornem a la mediocritat d’esperit, que ens caracteritza.

 

Edicions locals