De la vida

Politicòleg

La veritat és un informe forense sobre el cos calent de la realitat. La ciència basa la seva autoritat en la capacitat de fixar la veritat, i sobre aquesta veritat, la política legitima allò que fa. Les polèmiques al voltant de la gestió de la pandèmia han eclipsat el fet que, en el fons, la legitimitat sobre la veracitat emmascara la legitimitat sobre les opcions ideològiques que orienten les decisions, els criteris de pensament, allò que al final sovint més condiciona les votacions en un suposat control democràtic.

La veritat permet fer un discurs de l’inexorable, d’allò ja determinat, de les faves comptades. I per això les persones hem d’entendre, com un dels actes que ens exigeix la responsabilitat individual que tan ens refreguen pels morros les autoritats, que les mesures anticovid adoptades són necessàriament inevitables i que, sobretot, no es pot fer res més. La veritat mata l’alternativa, l’engany de la il·lusió.

Ningú pensa ja que la veritat més fàctica és la pròpia vida; impuls de vida en tots els sentits. La nostra vida com a éssers humans ja no és només un fenomen biològic, de cossos susceptibles d’emmalaltir, és també un feix de relacions interpersonals que constitueix la cultura. Ens diuen que evitem les relacions socials, quan resulta que les relacions laborals també són relacions socials –en què tractem fins i tot amb gent aliena-, per la qual cosa s’evita dir allò que és: que pretenen que eliminem les relacions no productives, aquelles que no són profitoses des d’una perspectiva merament instrumental. D’aquí ve que la contenció actual de la pandèmia té molt més d’ideològic i moral que no pas de fonament científic. Les activitats productives no encomanen; el gaudi en plenitud vital, i tant que sí! I així s’erigeix un dogma moral indiscutible que ens sotmet.

Per això es dicten cobrefocs i tancaments a l’hostaleria, però no decrets que obliguin les empreses –no només aconsellar-les- a adoptar el teletreball com a regla, per tal d’evitar certes imatges al transport públic, per exemple. No es tracta de salvar vides; es tracta de salvar mà d’obra productiva, perquè així se salva el sistema. El virus destarota el sistema, i les autoritats –totes les autoritats, ho recalco- adopten l’estratègia ideològica de sostenir-lo tal qual, sense plantejar-se un canvi que ens faci vitalment més forts. No s’aposta per la vida en majúscules.

 

Edicions locals