El dilema d’Espanya: O Vox, o Referèndum

Doctor en Administració i Negocis per la Queen Mary, University of London. Tècnic del Grup Parlamentari d’ERC en materia d’economia, treball i empresa

L’esquerra madrilenya ha dibuixat de forma clar el dilema al qual s’enfronten a les eleccions del 4 de maig: o Vox, o democràcia. Després de les amenaces a Iglesias i altres ministres del Govern, sembla que finalment identifiquen a Vox com el que són: un perill existencial per a la democràcia.

Si aquest front democràtic reeixirà més enllà del 5 de maig depèn dels resultats del 4, però sobretot depèn de la valentia amb què l’esquerra de l’Estat és capaç d’apostar per una solució democràtica per a Catalunya. Per a tal d’entendre com l’estat Espanyol ha arribat a aquesta bifurcació entre Vox o democràcia, ens hem de retreure a un altre dilema, el “o referèndum, o referèndum” del president Puigdemont, quan va encarregar al vicepresident Junqueras i el conseller Romeva l’organització de l’1 d’Octubre. És la reacció autoritària de l’Estat a aquest repte democràtic i cívic, el que explica l’ascens de Vox.

Una causa, que els principals mitjans de l’Estat han estat incapaços d’explicar. El duopoli mediàtic madrileny explica l’auge de Vox com una resposta a les “provocacions” de l’independentisme català. Una anàlisi equivocada que no reflecteix la realitat i responsabilitza a les víctimes de l’odi de l’extrema dreta del seu ascens, tot eximint a aquells els hi donen suport i legitimat la seva acció política.

La normalització i la legitimació de la seva acció política per part de l’establishment polític i mediàtic, és clau a l’hora d’explicar l’ascens de l’autoritarisme. Vox irromp a les institucions al llarg de 2019, legitimat per una política repressió descarnada vers l’independentisme, justificant la violència policial i  l’actuació de la ultradreta al carrer (recordem a Arrimades fent-se fotos amb els ultres que havien agredit a un grup d’independentistes a les platges de Canet de Mar) i l’empresonament de líders polítics i socials. Monasterio, a Madrid, només fa que emprar el mateix manual de confrontació que Arrimadas va desempolsar per Catalunya.

Vox creix quan l’Estat legitima el seu discurs d’odi vers les minories nacionals. Vox fa servir aquesta bel·ligerància com la palanca per assaltar les institucions espanyoles i estendre un discurs d’odi dretà, xenòfob, homòfob i masclista. Amb la tranquil·litat que, per a molts sectors de l’establishment  espanyol, la seva acció política és més legítima que la del republicanisme català –i fins i tot el republicanisme Espanyol. Per ells, el cordó sanitari s’ha d’aplicar contra aquelles opcions que qüestionen obertament els pilars del règim del 78: una monarquia opaca, impune i corrupte, un estat i economia centralistes i que redistribueixen cap a dalt, un poder judicial dretanitzat i cada cop més autoritari.

Massa cops el PSOE –i el PSC- juguen en aquest camp del cordó contra el republicanisme. Sense anar més lluny fa una setmana, quan el PSC defensava donar un dels senadors designats pel Parlament de Catalunya a VOX, abans que donar-ho a Esquerra Republicana o la CUP. Malgrat que hi havia mecanismes legals per impedir-ho, el PSC defensava l’opció que maximitzava els senadors del bloc del règim del 78 i el cordo polític contra el republicanisme.

Aquest cordó contra el republicanisme no és compatible amb aïllar a l’extrema dreta. Avui, a l’Estat Espanyol, és impossible deslegitimar l'acció política dels d’Abascal, sense advocar pel reconeixement de la natura democràtica de les demandes independentistes i negociar per adreçar-les, sense avançar pel camí de l’amnistia i el referèndum acordat. Si el centreesquerra espanyol és incapaç d’adoptar una actitud valenta en aquest aspecte, només escurça el temps que queda perquè veiem ministres de Vox a la Moncloa. Avui, el dilema a la taula de l’Estat Espanyol és més clar que mai: O Vox, o democràcia; o Vox, o referèndum.

Edicions locals