L'abraçada gloriosa de la muntanya

Escriptor. Ha estat promotor de la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental

Encant de la muntanya, veu de la intimitat,
el seu silenci embolcalla el cor,
sent el desig de petonejar-la,
no ho vol, les petjades són els petons.
Les muntanyes més altes del món
il·lusionades saluden Sergi Mingote,
totes el volen per parella.
La sort del joc del cim
dicta un nom K2,
li posarà l’anell d’espòs per sempre,
no ha relliscat,
l’abraçada de l’infinit és el cim de l’amor.
La muntanya de la vida,
mare de les muntanyes del món.
Totes l’estimen,
Sergi Mingote, amb la seva ascensió
viu felicitat transcendent.

El 16 de gener de 2021 Sergi Mingote desafiava el K2, el segon cim més alt del món. I ho feia amb un brindis a la vida. El segon cim més alt de la terra va decidir abraçar-lo en la victòria sublim de l’infinit. La dignitat humana mereix èxits més valuosos, tot i sent-t’ho humanament molt les ascensions als vuit mil, perquè les persones són transcendents quan el rellotge de la vida amb la bandera del temps marca el començament de l’eternitat. Esportivament coronà alguns dels cims de la terra més espectaculars i brillants, brillants per en Sergi perquè dels seus cims podia recordar l’excel·lència. Quan en el seu llibre A pulmón va escriure que “en l’Himàlaia, tard o d’hora, has d’enfrontar-te al fracàs”, afegint-hi que “no dubtava gens que el fracàs és el camí que porta a l’èxit”, acceptava que el seu èxit més gran li atorgaria un fracàs humà. I m’ho fa pensar una altra afirmació seva escrivint que cap dels seus vuit mils tenia més valor que la dignitat humana en el seu treball per l’esport inclusiu en favor dels disminuïts psíquics. El K2 no l’ha derrotat, l'ha distingit amb la corona de llorer dels esportistes olímpics en la cursa transcendent de la vida. Sergi Mingote, d’esperit creatiu ens ha enviat el poema de la seva vida, signat en les rampes del K2. La decisió de l’ascensió del K2 és un batec del cor que el poeta Joan Palau intueix amb aquests versos. “He acollit una petita engruna d’infinit / i l’escolto sovint, des que sento els anys / desposseir-me lentament del temps”. L’ascensió a un vuit mil des del mirall de futur de la vida és una engruna d’infinit. Sergi Mingote ho tenia molt clar, era l’artista i el poeta de la seva vida.

Edicions locals