Crida a la gent tèbia

Politicòleg

Dues notícies es llegeixen millor que una. Amb pocs dies de diferència un tribunal considerava els menors estrangers no acompanyats com un important “problema social” i un noi era assassinat amb una pallissa per odi LGTBI a A Coruña. Tot plegat se suma a un degoteig constant d’agressions de tot tipus –no només de mera violència física– a dones, immigrants i dissidents de gènere, sexe o orientació sexual. En aquest cas, ens colpeja la coincidència de la validació institucional del descarnat discurs de l’odi amb la brutalitat més inhumana, tot i que no és un fet aïllat.

Encara ressonen, amb motiu del recent Orgull LGTBI, des de lemes cuquis com “estima qui vulguis” que bé podrien sortir a una pel·lícula Disney fins a crides condescendents a la tolerància de qui no assumeix ni comparteix, però s’inclina cap al perdó i laissez faire. Lletanies que es contraposen equivocadament a la bèstia ultradretana que mai s’ha extirpat d’aquest país, només hivernada per una Transició maldestra que no va fer net, i que té tota la impunitat d’articular veritables catilinàries farcides d’odi cap a la diferència.

Aquesta impunitat es veu emparada per unes institucions sempre tèbies, entre el temor i el passotisme, d’unes elits sempre llunyanes als problemes reals de la gent. Però dita empara del discurs d’ultradreta també es fonamenta en la indiferència i l’assumpció de discursos edulcorants i condescendents que no tenen res a veure amb les aspiracions dels col·lectius que sempre han estat perseguits i oprimits. Si bé no ha afavorit gens el fet que el nostre sistema ha sabut cooptar-ne elements i “acceptar” aquells qui més s’apropen als patrons de domini –el xeic turista en enfront de l’immigrant de la bastida, el gai opulent vers lesbianes o trans, la dona empresària assimilada al lideratge masculí vers la dona que lluita des de la cura i l’escolta-, és ben evident que hi ha un interès per a mantenir oprimit sempre tot allò que no s’acosta als estàndards socials gestionats i controlats per administracions, institucions religioses, elits econòmiques i d’altres estructures de domini.

Els debats de merda sobre les intencions de l’agressor –per exemple, coneixia o no la víctima?– generalment acaben orientant-se al seu descàrrec i fins i tot a la culpa de l’agredit –“havia begut”, “què hi feia el mort a aquelles hores?”, “Segur que ha començat primer”, “es vesteixen com putes”, “l’agressor se sentia frustrat davant l’altre i normal que l’ataqués”, “havia begut”, “que s’hagués quedat al seu país”...– i les pastetes que es fan amb les circumstàncies acaben tapant el fonament de l’agressió: no és qüestió de les conductes, sinó que l’atac s’efectua contra allò que s’és i a vegades, s’exerceix. Tothom ja estima qui vol i com vol, amb dificultats o sense, però es perd de vista que s’estima segons com s’és, no com es tria. I la tolerància només és un eufemisme referit a la contenció de la no acceptació i fins i tot, de l’odi.

Per tant, no perdem el temps amb els executors directes de la violència: sovint la seva defectuosa socialització no els ha deixat altres opcions que ser sicaris de la ultradreta, lgtbifòbics, masclistes o xenòfobs, i expressen allò que són. Però entre tots i totes podem capgirar-ho tot garantint que l’odi ja no té cabuda a la nostra societat. Com? Molt fàcil: extirpant i enterrant l’escòria ultradretana que no només aclofa el seu cul a les institucions públiques –governs, tribunals, etc–, sinó que s’infiltra com un verí als discursos, a voltes conscients i a voltes inconscients i no malintencionats, dels mitjans de comunicació, institucions religioses i col·lectius que adopten actituds discriminants entre d’altres. Hem de deixar de tenir-los por i suportar-los i cal enfrontar-los sense termes mitjos.

Això va sobretot per a la gent pusil·lànime i tèbia. Cal que entengui que el fonament veritable de la convivència, davant d’un epidèrmic “estima qui vulguis” o d’una estúpida tolerància, és garantir la lliure autodeterminació personal en tots els aspectes: l’ús i gaudi del propi cos, la pell i l’accent, la creença, el sexe, el gènere, l’orientació sexual, i moltes altres expressions de la diferència o la dissidència. Sense això, no hi haurà tampoc pau social: si les persones tèbies no paren els peus a la ultradreta, els altres no deixarem d’existir i si la societat inequívocament no ens empara, no renunciarem al llançament de llambordes com a Stonewall.

Prou victimització, prou queixa i escarafalls. No ens atenim a més circumloquis o justificacions. Estan fent la vida impossible a moltes persones i fins i tot, les assassinen. La gent no ha de tornar a casa, a l’armari o al seu país: són les rates de la ultradreta i el seu odi qui han d’escolar-se per la claveguera, com qualsevol porqueria. Som-hi.

 

Edicions locals