Tots sants i pocs humans

Químic

La gent ha decidit donar el dol per acabat i xerrant uns amb els altres van deixant enrere el finat, que queda silenciós enmig del silenci. Jo m’he quedat assegut a la punta d’una gran làpida i faig temps, com un altre hauria aprofitat per fer una cigarreta. En dos minuts començo a sentir la remor d’una altra comitiva, segurament al carrer del darrere. Això de la vida i de la mort és un anar i venir, i un anar i no tornar.

Tots aquests nínxols són una olla barrejada que no guanyaria cap concurs de cuinetes; aquí, els ingredients no són harmònics i destinats a aconseguir un bon tast final. Aquí si amunteguen les restes de gent tan diversa, tan cadascú de sa mare, que la majoria no haurien suportat un sol minut al costat de qui ara reposen plegats en pura eternitat. Sento un pensament fugisser com ho és la vida i com potser no ho és l’odi i el prejudici que, a vegades, s’enduen els humans ben embolicadets i amb llacet a la seva tomba. Quin guirigall es muntaria si ara tots aquests éssers, a poc a poc oblidats i ràpidament perduda la seva imprescindibilitat, s’aixequessin miraculosament com ens imaginàvem de petits que passaria el dia del Judici Final! S’espolsarien els seus vestits o abrics de mudar amb què els van abillar quan els havien d’encabir als taüts i començaria la brega sense descans. Aviat passarien dels renecs i les provocacions a les esgratinyades i als mastegots. Foraviat amb aquest pensament, el cap se me’n va a un abocador descontrolat, d’aquells que hi havia abans de les regulacions, on descansava runa i desferres de tota mena, amuntegats sense cap precisió ni fonament. Se sent la remor de la maquinària d’alguna fàbrica pròxima, el brogit llunyà de l’autopista; si m’ho proposés, escoltaria els batecs del meu cor, pura conseqüència mecànica del treball de les seves vàlvules. Una veu em diu que tingui en compte que el cementiri tancarà en mitja hora. Tancarà, diu!

I quan tancarà l’estupidesa humana d’imprescindibles concentrada a Roma o a Glasgow? Aquesta raça que no ha estat capaç de fer feliços els seus components en un planeta que ens ho podia donar tot i ben repartit, en un planeta bell i divers al qual hi hem pogut afegir la bellesa de l’art; aquesta raça agredolça: quan despertarà? Em ve al record una de les imatges més senzilles, essencials i punyents que he vist al cinema; l’escena que clou el Tercer home, de Carol Reed (1949). Joseph Cotten, en la desolada avinguda fa una cigarreta tot esperant un miracle de la seva estimada Alida Valli, però ella va venint i passa pel seu davant sense ni moure una pestanya ni un sol centímetre del seu camí cap a l’horitzó. Ens passarà això a la Humanitat-Joseph Cotten, que veurem passar de llarg l’Oportunitat de Salvar el Planeta-Alida Valli? Què no haurem fet perquè estigui tan enfadada!

 

Edicions locals