Anotacions al marge (VIII)

Politicòleg

Can Gomà s’erigeix com un bastió a peu de l’antic camí ral, ara convertit en la via que creua tota la ciutat de sud a nord, d’un altre oblit. Mig recolzat sobre la capbussada agònica que fa la desdibuixada carena de Sant Valerià al pinyol urbà, en un posat hieràtic i sever ens furta qualsevol gest. En aparença auster, més aviat la seva presència adusta és una representació cap a la ciutat que, en el fons, amaga la seva fràgil esquena, el revers que vol preservar de la nostra voracitat.
De moment no furgarem en les seves entranyes esbudellades, en històries somortes de túnels, botes, amagatalls i una nova bèstia feréstega. Guardarem silenci respecte al subsol i ara només ens adrecem pel pendent de Castelao per tal de descobrir el darrere ocult de tal majestuós edifici ara distant del seu estret vincle amb la vinya.
Heus ací què se’ns desvetlla simplement amb la mirada, allò que cobreix la desprotegida ronyonada de Can Gomà i flanquejat pels murs de pedra de Can Fonolleda: l’escampall del naufragi del passat, uns mers indicis que ni tan sols la memòria pot arribar a reconstruir. Allà hi aguaita el desordre de carrers inacabats que intenten mossegar antics trossos, alguns d’ells encara acollint petits horts urbans, en convivència amb aparcaments improvisats i destarotats. Aquest és el revers de la ciutat contemporània insaciable, que s’atansa al seu entorn per a desplegar-s’hi sense aturador, sempre esborrant tot límit. Aquesta és la realitat de les llacunes d’una trama que conté restes d’un passat obsolet i emboirat. Mollet es deleix per sobreeixir i anar més enllà i no és capaç de conciliar el seu interior: és en tots els ordres la contradicció sobre la qual bastim el nostre esdevenir o desastre col·lectiu.
Però a més, allò que no fem les persones, ho fa el temps. La porta de ferro rovellada i mig abatuda que hi crec recordar i que pretenia flanquejar la vegetació ufanosa ja no hi és. Era suggerent, desvalguda en la seva sobrevinguda manca de sentit.

 

Edicions locals