Com un comensal que es presenta sense invitació, famolenc, ensotat en la seva condició miserable, el fred repassa amb una invisible llengua els carrers de la ciutat. Amb l’ànsia glaçada, amara els paviments mentre en tasta les engrunes que no pot deglutir i abandona sense consol a la intempèrie més ruda. Gairebé res el pot confortar, ni tan sols els llums de Nadal que pengen impassibles l’acomboien. Potser l’únic alleugeriment per a ell són els encongits caminants solitaris que pot amanyagar furtivament mentre s’arrauleixen en abrics, bufandes i gorres i passen via atrafegats de botiga en botiga o cap a alguna casa d’algú.

Per Nadal, tothom vol tornar a casa. I si no pot, els records s’hi subroguen i fan el fet. El fred no té casa, campa per aquí i per allà, cerca i s’encabeix en racons que mai l’acaben de fer el pes i no es pot sentir prou acollit de cap manera. No pot tornar a casa, però a diferència de nosaltres, tampoc pot recordar, només el present és l’horitzó de la seva efímera consciència, com un plom que només fa palès el seu pes quan es despenja i cau.

I quan no pots tornar per Nadal, el pensament vol ser els peus que t’intenten dur a casa, abrigats amb aquells mitjons gruixuts i acolorits que duies d’infant, quan esperaves ansiós la mercè dels Reis d’Orient. Llavors ensopegues amb tot un seguit de trinxeres on s’embosquen els records que hi feinegen: la terrassa on es prenia un cafè calent, el tombant d’aquella cantonada tan concorreguda llavors, l’aparador que tant us miràveu i que ara és el parament transparent d’una oficina sense ànima, l’espera d’aquella veu familiar que et crida quan entotsolat vagareges en un silenci que ara no es trenca calorosament...

Les nadales somortes acaben repicant en els panots o les llambordes, on potser espera alguna espurna d’il·lusió que malda per prendre. Deixem que prengui i escalfi la trinxera d’un nou record que doni sentit a un altre Nadal en l’exili. L’exili de qui vol tornar a la casa que recorda i que no hi és, i que fa de la ciutat la seva llar.