En moments difícils necessitem reflexionar sobre quin pot o ha de ser el devenir de les coses i si ho fem amb una mínima perspectiva, hi apareix la història com a exemple, justificació o patró dels successos dels quals es pretén donar una explicació. I heus ací que topem amb unes crides de l’alt representant de la UE per tal que reduïm el consum de gas i que no depenguem tant del subministrament rus en una conjuntura històrica com aquesta. Rebla la crida retraient-nos que els damnificats de la guerra d’Ucraïna passen més fred que nosaltres.
No només demanen que assumim els judicis morals dels nostres mandataris i els donem suport en un desgavell que patim, no ara, sinó des de la crisi hipotecària de 2008. Fa temps que estem amb l’ai al cor mirant les factures de la llum i el gas i ara sembla que toca posar-hi ordre. Vaja, com les sentències tardanes sobre les clàusules sòl de les hipoteques. Es repeteix la mateixa història: primer diuen que no es pot fer segons què i, finalment, ho fan a mitges justificant-se en l’excepcionalitat de les circumstàncies que més els convenen. Així és com poden tenir la barra de clamar pel dret internacional a Ucraïna i obviar-ho en altres casos. El darrer exemple n’és l’ignominiós reconeixement de la sobirania del règim alauita, tan pèssimament democràtic com el de Putin, sobre el Sàhara Occidental per part del govern espanyol.
Ara reduirem el consum energètic per solidaritat amb els ucraïnesos, no pas per conveniència i perquè l’energia sigui un instrument privatitzat de domini. De la mateixa manera que la guerra és per a no sé què de la pau i l’ordre internacional basat en no sé quins principis. Com sempre: des dels emperadors romans que justificaven la seva tirania en la suposada restauració de la Res Publica fins a l’elit capitalista actual quan envia armes i soldadesca a defensar la seva democràcia a la carta.
La pixarada que ens fan a la nafra, cou; però ens diran que allò que cou, cura. El fil de la història no és la reflexió ni la memòria: és el cinisme.