De Bragina a Kazankina

Químic

Quan jo intentava fer alguna cosa en atletisme i corria totes les curses de cros possibles, no em perdia a la tele els campionats mundials o els jocs olímpics. La cursa de 1.500 metres era una de les més espectaculars -i ho continua sent- i em vaig enamorar de la Liudmila Bragina primer i de la Tatyana Kazankina després. La Bragina, que ja posseïa el rècord del món, va fer uns jocs de Münich inigualables en batre el seu propi rècord tant en sèries classificatòries, com a semifinals i com a la final. Deu ser un tòpic, però es deia allò de veure córrer una daina. Quatre anys després, la seva compatriota Kazankina va reblar-ho més enllà. Poc abans dels jocs de Montréal va desfer el rècord de la Bragina i va ser la primera dona a baixar dels 4 minuts; però és que a Montréal va guanyar la medalla d’or d’aquests 1.500 metres on era la favorita, com també ho va fer als 800 metres on no ho era i, a més, va batre el rècord del món! Per què parlo d’aquests dos mites meus de la meva joventut? Podria haver parlat de Dostoievski, Prokòfiev, Pàvlova, Eisenstein o Netrebko. Tots ells van lluitar en excel·lir en el seu art, amb un esforç descomunal, com les atletes i altres esportistes d’elit. I poden dur una bandera per ornament, però les seves fites queden per al conjunt del món. He trobat aberrant que els nostres governants, “els bons”, hagin volgut violentar durant aquesta crisi d’Ucraïna-2022 esportistes i artistes de bandera russa, “els dolents”. Precisament aquelles persones que solen ser més obertes i que podrien bastir ponts de comprensió i d’unió, resulta que són les primeres a qui ataquem! Permetin-me que no m’expressi amb paraules indignes de ser posades aquí. Estan morint persones innocents, s’està desestabilitzant l’equilibri (?) mundial i els mateixos de sempre, la majoria dels mortals d’aquest món, pagarem amb els nostres diners la desfeta d’un ordenament econòmic caduc, injust i dolorós. Un dels contes que primer vaig llegir de Dostoievski es deia “Somni d’un home ridícul”; una sola mentida va pervertir tot un món ideal on la gent era feliç. Una mentida! Doncs sí, no és bon negoci de futur baixar el llistó en segons què.
Acabo amb una anècdota dels anys noranta. Van operar el meu pare i el seu company d’habitació a l’hospital era un militar del Front Polisario, un home dur, però amigable i amb sentit de l’humor; amb la seva alegria -deia ell que jugar-se la vida amb passió feia valorar cada minut i que no es podien perdre en tristesa i inacció- l’estada del meu pare va ser molt millor que les altres vegades que va estar internat. De debò, governants espanyols creieu que el vostre paper al Sàhara Occidental passarà a la història com les marques de la Bragina, la Kazankina o de tots aquells del món de la cultura que lluiten per posar una miqueta de llum a tot això? Bubka, ucraïnès & Issinbàieva, russa...

Edicions locals