Em crida molt l’atenció com es va succeint la construcció d’un relat a Catalunya favorable a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern 2030 amb una simetria similar als fets ocorreguts mesos abans de la celebració de l’1-O.

No tenen res a veure ni els marcs ni els fets que van ocórrer aquells mesos de 2017, ni molt menys, però, crec que és important treure el gra de la palla i desemmascarar la connivència entre partits, institucions i mitjans de comunicació per a construir un relat favorable, o si més no, possible, per a la celebració dels JJOO de 2030; en tot aquest “procés” s’ensumen dosis de manca d’igualtat d’oportunitats, d’oportunisme i de simplicitat en el missatge per amagar la complexitat del fons de la qüestió.

Tot s’està gestant des d’una improvisació marcada pels ritmes polítics com també mediàtics, que gràcies a la irrupció d’actors externs –estat i Aragó– l’articulació d’aquest projecte es manté viu i legítim entre l’opinió publicada.

Tot plegat són fets i no paraules, ho veureu. No pretenc ni justificar el NO ni el SÍ, és el principi i les condicions del debat el que fonamenta aquest article, que té molt a veure en com es va vendre una idea “irreal” del projecte polític que es va consumar el dia 1 d’octubre de 2017.

El debat ve de lluny, Colau ja en funcions d’alcaldessa feia públic el seu rebuig (2015) a la participació de Barcelona en una futura convocatòria olímpica a la ciutat comtal -cal recordar que el reglament del COI obliga a celebrar un 40% dels esdeveniments en espais amb infraestructures adaptades per a grans esdeveniments, paradoxes de la realitat, Barcelona i no pas cap municipi pirinenc cobreixen aquests requisits-.

En plena pandèmia el novembre de 2021, TV3 i Catalunya Ràdio anuncien la retirada d’una partida dels pressupostos destinada a “treballs” per a la candidatura dels JJOO per afavorir així el vot favorable de la CUP. Destaca l’ambigüitat de la paraula “treballs” doncs es situa el marc del debat en una posició fàctica per a disposar de recursos per a treballar per la candidatura. Val a dir que el govern es comprometé a celebrar una consulta prèviament, o així es va publicitar.

Uns mesos més endavant, la plantada del president de l’Aragó, Javier Lambán, torna a situar la candidatura als JJOO en primera plana, però ara amb un nou missatge com el del diari Ara que es fa ressò de la notícia a les seves planes interiors -Lambán planta Aragonès per les “importants diferències” en l’enfocament dels Jocs d’Hivern– titular conceptualment diferent del que proposa en la seva portada aquell mateix dia –Govern i Comitè Olímpic Espanyol busquen un consens amb l’Aragó sobre els Jocs d’Hivern-. O sigui, que es dona per fet que ambdues parts constitueixen ja una candidatura i que cal que llimar les diferències entre les parts per a portar-la a terme, sense valorar la irrupció d’aquest nou actor (Aragó) ni especificar el paper que jugava l’estat en la possible consumació d’aquesta candidatura.

Els següents dies el govern aixeca el vol i acusa el president Sánchez de fer falses promeses a l’Aragó i assenyala aquests últims de buscar el conflicte i la guerra entre territoris (Vilagrà i Aragonès). Ja en aquest espai de temps es situa un marc on la part catalana oportunament o no, situa un contrari que potencia la solvència en la imatge de la candidatura i gira el debat sobre la consulta en un fet anecdòtic o inferior; tot plegat ens diu que la consulta al territori és important, però, ai el però! El que és realment sofert és consumar una candidatura amb aquestes condicions i aquests socis, per molt que ningú hagi explicat fins ara quin era el paper de l’Aragó en tot això.

Entremig de tot plegat es fan públics dos “manifestos”. Resulta curiós veure com els mitjans públics catalans titulen com a “manifest” el suport de la federació espanyola d’esports d’hivern i la de gel als Jocs Pirineus-Barcelona, com si aquestes entitats federades esportives fossin un col·lectiu social més, donant-li així un pes específic fonamental i plenament legítim.

I el tracte vers els del NO es centra per part de diversos mitjans generalistes com a “grup de 200 científics contraris als jocs” arraconant així el pes específic d’una part important de la comunitat científica amb un missatge mediàtic que defineix a aquestes adhesions com “un conjunt de científics que puntualment i sense rellevància en el sector signen un manifest”.

I es desvincula intencionadament, per la majoria de mitjans les adhesions d’importants personalitats del món de l’esport, la política o la cultura tals com l’expresident Torra, Kilian Jornet, Araceli Segarra, Lluís Llach o l’actual diputat d’ERC Ruben Wagensberg en el marc de la creació de la plataforma STOP JJOO.

Ja per últim, és flagrant veure com s’està gestionant el tema de la consulta. Feia esment anteriorment de la promesa del govern de portar-la a terme, però, els fets han conduït al govern a acotar cap al terreny dels seus propis interessos polítics la seva celebració sense negar-la, una praxi molt catalana per altra banda: pal i pastanaga.

De facto, el govern vol celebrar la consulta però el que no diu des de l’inici, és que la vol celebrar en determinades comarques (Alta Ribagorça, Pallars, La Noguera, Aran, Cerdanya) on molts dels representants públics ja s’han posicionat a favor dels JJOO: la Síndica d’Aran, l’alcalde de Puigcerdà, la majoria d’alcaldes del Pallars Sobirà i Alt Urgell. Per tant, la feina d’afermar el debat polític i mediàtic al territori ja el tenen fet en aquesta part dels Pirineus per molt que hi manquin infraestructures i equipaments. La divisió de l’opinió pública també la tenen assegurada, fet clau per entendre l’elecció del govern d’aquests territoris.

Resulta obvi doncs que per moltes bones intencions que hi vulguin posar, el govern veu amb hostilitat incorporar comarques com el Ripollès o el Berguedà a la futura consulta, ja que el debat és punyent en aquests territoris, i el que és més important per a la institució, no està clar el suport de les administracions locals a la candidatura. Ah! Per cert, si Barcelona ha de formar part d’aquesta candidatura perquè no se la consulta?

I, bé, ara ens diuen que ja hi ha acord amb l’Aragó? I és que la consulta va després de l’acord? O el que s’ha de votar és si volem o no volem els jocs i no de si tenim o no tenim pacte amb l’Aragó? I, els Pirineus si ens deixen els jutges votaran, però, i l’Aragó? I si surt el no a Catalunya, què farà el govern?

Com es diu en castellà “no es oro todo lo que reluce”. I a casa nostra no som santets.