Estava revisant el text de la moció que es va presentar dilluns 28 de març al ple municipal de l’Ajuntament de Mollet. La denúncia a la proposta de Marroc per convertir Sàhara Occidental en una autonomia marroquina amb el suport del govern socialista de Pedro Sánchez. I vaig recordar una anècdota viscuda en el meu darrer viatge el 2013 al Sàhara Occidental ocupat, i que ara semblava premonitòria. El vaig fer per participar en la commemoració de l’aniversari de l’assassinat del jove sahrauí Said Dambar, a casa de la família a l’Aaiun amb la qual fa anys, tinc una especial relació i amistat.

En Said va ser assassinat per un policia de paisà que a boca de canó, i en el moment que el jove de  26 anys sortia d’un cibercafè de la capital El Aaiún, li disparà dos trets al pit i un al cap. Era la nit del 22 de desembre de 2010. Said Sidahmed Abdelbahab Dambar moria a l’instant. Un crim dels sicaris d’un sistema totalitari fruit de la més execrable desraó. El cos del noi mai va ser lliurat a la família. Passats més d’onze anys no tenen coneixement dels autors, les causes, i sobretot, on es troben les restes del jove sahrauí al qui mai podran ni tan sols plorar-lo.

L'anècdota que ara recordava d’aquell viatge, es va produir després que l’avió toqués terra. A l'entrada del control policial del petit aeroport Hassan I d'El Aaiun, d’entre els  passatgers que fèiem fila, em vaig adonar que havia quedat l’últim. Era l'únic estranger. Motxilla en control d’imatge, passaport en mans d’un funcionari. Preguntes. Motiu del viatge. A qui anava a veure. A la família del jove sahrauí que ells havien assassinat? Ja ho sabien. Passades dues hores un amic activista va xiuxiuar alguna cosa a un dels uniformats. Vaig passar. Difícil l'entrada de cap estranger que sigui testimoni de què suposa viure en aquell país en continu estat policial i que pot ser els ulls d’aquella anormal situació.

Una dona policia em va retornar el passaport mentre em deia: “Bienvenido a Marruecos del sur”. Ella sabia que aquella curta frase no em deixaria indiferent. La vaig encaixar. Començava un pols entre els seus controls al carrer, i els seus ulls que ho veuen tot, i l’estranger que immutable es guarda tota la ràbia que desperta la presència arreu del país, d'aquells invasors.
Si ara la proposta de Marroc de convertir el Sàhara Occidental en autonomia es fes realitat, faria possible que algun dia, grups de turistes que haurien pagat per jugar a Indiana Jones a la sorra, en entrar al control d’aquell mateix aeroport, un funcionari els confirmés l'entrada amb un cop de tampó al passaport i un: “Bienvenidos a Marruecos del sur”. I seria cert, seria real. Perquè en aquell cas, el Sàhara Occidental ja no existiria, i el poble sahrauí com a tal, tampoc.