Parabellum

La columna d’avui porta nom de bala. Sí, nom de bala, de les de matar, un nom inspirat en la màxima llatina Si vis pacem, para bellum, que en nostrat vol dir: Si vols la pau, prepara la guerra. L’eterna excusa dels bel·licistes per perpetuar la indústria de l’armament i els desorbitats beneficis que genera. El primer cop que vaig sentir  aquesta expressió llatina va ser en boca d’un militar en aquell temps en què fer de soldat era obligatori i no era prou valent per negar-me a ser-ho. Preparar la guerra per assegurar la pau, es diu, quan a seixanta indrets del planeta hi ha guerres sostingudes amb armes fabricades  i venudes  per les grans potències mundials.  Les mateixes grans potències que bloquegen reiteradament acords de pau en conflictes de què són part, exercint el dret de veto que tenen al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l’organisme encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre les nacions que, alhora, els dona dret a les armes nuclears. Seixanta guerres sagnants, d’alta o baixa intensitat, moltes enquistades en el temps, que atrapen diverses generacions i  continuen produint milers de morts i exilis cada dia.
Al rànquing del gran negoci de les armes, el nostre estat ocupa la setena posició exportadora; un exemple, nostres són les armes que massacren el Iemen des del 2015. Guerres llunyanes en un món global, però, des de fa cinc setmanes, la guerra ha tornat a Europa, com als Balcans el 1991.  Els mitjans en van plens amb notícies en portada, programes especials, corresponsals de guerra, articles d’especialistes i xerrameques tertulianes. Un altre cop la solidaritat s’ha disparat, sovint amb més voluntat que eficàcia, enviant ajuda humanitària i obrim les portes, ara sí, a qui fuig de la guerra. Ens hem familiaritzat amb noms de ciutats desconegudes fins fa poc mentre les veiem desaparèixer sota les bombes. Morts i més morts, els reconeguts i els silenciats es ploren per igual.
Declarar-me pacifista no és contradictori amb reconèixer el dret dels ucraïnesos a defensar-se de l’agressió orquestrada per Putin i fer-los costat, als d’allà i als que viuen i treballen entre nosaltres. Tampoc no és antagònic denunciar que la pressió militar occidental als països de l’antic Pacte de Varsòvia contribueix a donar arguments al sàtrapa rus i a la seva geopolítica eurasiàtica.  Com evidenciar la doble moral d’obrir, ara, fronteres a l’est d’Europa i pactar tancar-les al mar Egeu o al Marroc. Quan hi ha armes pel mig, els poderosos sempre hi guanyen i el poble ras hi posa la sang.  Si vis pacem, para pacem.

Edicions locals