Ni independència, ni eleccions

Quan vaig encetar aquesta columna, a finals d’estiu de fa vuit anys, hi havia dos moviments que sacsejaven el panorama polític i engrescaven molta gent: el moviment sobiranista a Catalunya i les derivades polítiques del 15 M, el moviment dels indignats, al conjunt de l’Estat. Aquest darrer moviment, després d’un cert èxit en l'àmbit municipal, va implosionar, però manté una certa força a alguns ajuntaments i al govern estatal.  La força creixent del sobiranisme català va fer trontollar l’Estat la tardor del 2017, quan la unitat d’acció de les entitats i partits sobiranistes va afavorir una mobilització popular sense precedents i l’èxit indiscutible de l’1 d’octubre. Aquell mateix dia l’Estat va incrementar la força repressora. Seguiren els embats al Parlament, al carrer i a les urnes, l’empresonament i l’exili, la farsa del judici, les llargues condemnes i els indults. Cinc anys més tard el conflicte polític persisteix de manera somorta amb un exili irresolt i moltes causes judicials obertes. El conjunt del moviment sobiranista, entitats i partits, continua sense tenir una anàlisi compartida del que ha passat en tot aquest temps. Tampoc hi ha acord en com encarar el futur. Els discursos estan plens de retòrica i les declaracions carregades de retrets.
Els moviments socials organitzats i les entitats de base popular són les que empenyen els partits polítics a variar posicionaments, però no hem d’oblidar que la primera finalitat dels partits són les quotes de poder a les institucions, les majories absolutes o les compartides.  L’eslògan sobiranista de referèndum o referèndum es va concretar a les urnes de l’1 d’octubre, el posterior d’independència o independència ha derivat aquest darrer 11 de setembre en un d’independència o eleccions en boca de la presidenta de l’ANC, l’organització que té com a objectiu un estat independent per a Catalunya. La proposta d’eleccions no l’ha comprat cap altra organització o partit, la d’independència amb termini, tampoc. Si refresquem la composició actual del Parlament català comprovarem que hi ha un frec a frec en escons entre el PSC, ERC i Junts.  En aquest context qui vol eleccions? Els partits que comparteixen Govern estan en constant picabaralla. Els republicans pilotant una via pragmàtica no se sap ben bé cap a on.  A  Junts hi conviuen, sense posar-se d’acord, des dels que ja els va bé estar al govern fins als que voldrien assolir la independència tot descongelant la DUI del 2017. Els socialistes, a l’ombra, esperen la seva oportunitat per recuperar la sagnia de vots que van anar a uns Ciutadans en vies d’extinció. Els hereus del 15 M continuen refent l’espai. Ideologies a banda, tots fan càlculs electorals. Un pronòstic, per ara: ni independència, ni eleccions.

 

Edicions locals