Si tens gos, adopta un fanal

Vaig néixer i viure la primera infància en una casa amb graner, celler, quadra, corral i corralina. A banda d’una egua, porcs, conills i aviram, hi havia un gos petaner de pèl negre que ocasionalment entrava a l’espai d’habitatge i s’instal·lava sota la taula o vora el foc.  En anar a viure a Barcelona, el gos es va quedar a viure a la casa amb els nous estadants. A ciutat, en el camí cap a l’escola, un pastor alemany que vigilava un magatzem de fusta, em bordava gairebé cada dia en passar per davant la seva porta, fins que vaig optar per canviar de vorera i anar a pas lleuger per aquell tram de carrer.  Aquestes han estat les relacions més duradores que he tingut amb els gossos.

La convivència dels gossos amb els humans va començar fa milers d’anys, abans que els de la nostra condició tinguéssim casa fixa; de fet, va ser la primera espècie a ser domesticada i aquesta simbiosi s’ha escampat per tot el planeta. Llarga és la llista de com les habilitats dels cans ens han estat útils: com a animals de guarda, per treballar, per caçar o per vigilar i conduir el bestiar, per rastrejar o com a simple company de vida. En aquests darrers temps l’ús de gossos com animal de companyia ha crescut exponencialment.  M’atreveixo a dir que la consciència animalista i el benestar emocional que proporciona tenir-ne cura han estat les causes principals d’aquest increment. Els vincles que s’estableixen entre les persones i les seves mascotes acostumen a ser molt estrets, de fet hi ha qui considera l’animal com de la família.

L’entorn urbà, sovint, no és l’ideal per a les necessitats dels gossos i això genera tensions en l’ús de l’espai públic. A banda de les normatives d’àmbit nacional i municipal que regulen la tinença i la protecció dels animals, a Mollet s’han generat campanyes i programes per regular-ne la convivència i funcionen quatre correcans on els animals poden córrer lliurement, fer les seves necessitats i socialitzar-se. Malgrat tot, la ciutat està plena de deposicions i miccions canines. Les reiterades campanyes de conscienciació i algunes de sancionadores han fet reduir les caques, és força habitual veure com els propietaris conscients les recullen i alguns hi aboquen aigua, però les pixarades es toquen les unes a les altres. No hi ha paret, arbre, fanal, pilona o columna que s’escapi de rebre alguna ruixadeta d’orina canina, dia si, dia també. Una orina que fa pudor i és altament corrosiva i deteriora constantment el mobiliari urbà públic i espais privats.

Confio que la bona sintonia que sembla que hi ha entre les entitats animalistes i la Regidoria de Respecte Animal trobin la manera de resoldre aquest greu problema. Els suggereixo que mentre no trobin una solució engeguin una campanya que digui: Si ja tens gos, adopta un fanal.

Edicions locals