Croades, espantalls i proclames buides

Politicòleg

Durant el mateix dia, em vaig assabentar de l’anunci de la celebració d’un acte d’un partit d’ultradreta a Mollet i de la denúncia d’Alerta Solidària de vulneracions de garanties processals a la instrucció seguida contra veïns nostres per la delirant imputació de terrorisme en el marc de l’operació Judas. Com sempre cal insistir, la lectura de notícies una al costat de l’altra permet reconstruir el context interpretatiu i entendre-les millor que si s’aborden per separat.

No és sorprenent aquesta instantània de la realitat política actual, però en tot cas sí que ho és l’explicació o la justificació que se’n fa. El fet que el franquisme i la ultradreta estiguin tan vius i que puguin aprofitar-se dels recursos de la societat que combaten per a expandir el seu discurs d’odi i excloent no s’explica només per la seva perseverança natural. Més enllà de l’espúria i negligent premissa que afirma que l’independentisme –i per què no, el republicanisme- desperta i provoca el franquisme, és evident que culpar els altres i el discurs excloent no només s’ha normalitzat, sinó que ha tingut capacitat per sobreeixir el seu espai natural i adoptar formes com el feminisme transexcloent o la imputació automàtica de delictes a la immigració jove i pobra, per posar-ne exemples. Fins i tot aquest context ha permès revalorar conceptes com “fatxa” perquè esdevinguin etiquetes d’orgull i divises que es branden en algunes croades.

La idea franquista de croada era una bona eina per a cohesionar el bàndol i fer passar per una defensa pròpia davant l’altre el que en veritat seria el manteniment de l’statu quo i, fins i tot, la regressió social. Si gran part d’un poder judicial ancorat en el passat confon deliberadament statu quo amb justícia sota la llosa d’una pau social que beneficia els poderosos de sempre, no és d’estranyar que proveeixi els malfactors que una croada necessita per a combatre: els independentistes, que sempre volen capgirar les regles del joc. Per això s’ha banalitzat la idea de terrorisme fins a un extrem insostenible, per a poder bastir un estat d’excepció processal exprés per a respondre penalment a un problema polític. Al seu torn, aquest espantall del terrorisme que es combat és el revers perfecte de la tolerància vers el feixisme que campa tranquil·lament.

Per això totes dues notícies són nefastes i denoten que la mirada política s’ha tornat molt estreta. El soroll i la proclama buida han desplaçat els projectes que podrien engrescar i transformar la societat, i en lloc de combatre el feixisme, se’l tolera. Agonitzem per desjudicialitzar la política, quan el que cal és una política que ho capgiri tot, fins i tot la justícia.
 

Edicions locals