Mancances de la sanitat

L'opinió dels lectors

Realment, no som conscients de com funciona el sistema sanitari fins que no t’afecta directament. La vida et pot canviar en qüestió de segons i de cop i volta comences a formar part d’un engranatge (com a pacient o familiar de pacient) amb moltes peces, algunes funcionen bé i d’altres grinyolen. Un ictus. Urgències de l’hospital de Mollet al mes de setembre. Ràpidament, activen el protocol i l'endemà ja sabem la gravetat de l’ictus i quin tractament farem. Se li han fet les proves necessàries i ja sabem quin procediment seguirem: toca estar a urgències fins que tinguem un llit disponible a planta. Per sort és setembre, no hi ha aglomeracions per la grip o la covid i podem estar en un box, sols. Lluny queden els dies d’estar al passadís durant dies o bé en un box amb 3 persones més, tal com va estar el meu pare.

Pugem a planta durant uns dies fins que tinguin lloc al sociosanitari. Aquí també està sol perquè ha donat positiu en covid. El tracte del personal és correcte, però de seguida t’adones que no hi ha prou infermeres per atendre a tots els pacients de forma adequada. Rep la visita del fisioterapeuta per fer 15 minuts d’exercici diari. Un fisioterapeuta per tota la planta. El metge ens diu que els primers quinze dies d’un ictus són claus perquè és quan es produeixen més els avenços per això és important la fisioteràpia. I jo em pregunto, amb 15 minuts o menys cada dia es pot aconseguir alguna cosa? Tenim la sensació d’estar perdent el temps.
Passen dues setmanes fins que no hi ha llit al sociosanitari. Sensació d’alleujament perquè per fi començarem a treballar de debò. Aquí si tenim una hora de físio al dia i s’avança de mica en mica en la recuperació sempre amb el dubte de si el procés hauria anat millor si haguéssim començat el tractament abans.

El sociosanitari és un lloc més petit, les parets són molt fines i s’escolta tot. En entrar a l’habitació, et cau l’ànima als peus. Es nota que fa anys que no s’ha pintat, les parets estan plenes de marques, algun armari trencat i les cantoneres de metall enganxades amb cel·lo. A la dutxa s’ha d’anar amb compte perquè el desaigua s’embussa i tarda molt a marxar l’aigua. La primera impressió és de deixadesa, com si no es tingués en compte que l’espai on el malalt passa els dies no tingués gens d'importància. En el procés de recuperació de la malaltia és tan important la part física com emocional, i aquests petits detalls, estar en una habitació agradable ajuda al malalt a passar el tràngol d’estar hospitalitzat. No parlem del menjar.

Al llarg dels dies ja veus que no hi ha prou personal per donar un tracte de qualitat a tots els pacients. Falta personal i el que hi ha va de bòlit. I això és un perill. Primer perquè els pacients no són atesos com haurien de ser-ho i segon, perquè treballar contínuament per sobre de les teves possibilitats, doblant torns perquè algun company està malalt porta, a més del cansament físic, al cansament emocional i aquest cansament (vulguis o no) acaba afectant el pacient, perquè no pot ser atès quan ho demana o bé el personal està tan cremat que acaben claudicant.
La Fundació Sanitària Mollet (FSM), que és qui gestiona tant l’hospital com el sociosanitari, té un superàvit de 17.000.000 d'euros. Sembla que utilitzarà aquests diners per construir una escola d’infermeria als terrenys on havien d’anar els jutjats. Una escola privada que es construirà amb diners públics i generarà uns ingressos.

No dubto que tenir una escola d’infermeria a Mollet seria important per la ciutat: els joves podrien estudiar dins el municipi, generaria beneficis al comerç del voltant o als propietaris de pisos que vulguin llogar per la gent de fora... Però sincerament, quin benefici en treuen els malalts que estan hospitalitzats, els que estan en llista d’espera o els usuaris en general? Els pacients no agrairien més si aquests diners s’usessin per reduir les llistes d’espera? O per millorar els serveis? O millorar les instal·lacions tant de l’hospital com el sociosanitari? O contractar més personal? No hauria de ser prioritari donar un bon servei al pacient en comptes d’alimentar l’ego d’uns quants?

A mi, personalment em sembla immoral i insultant que havent-hi tantes mancances, s’inverteixin tants diners a construir una escola d’infermeria que només beneficiarà a uns quants i alimentarà l’ego d’uns altres.

Teresa Prades
Mollet del Vallès

 

Edicions locals