Dissabte vam organitzar la segona edició de la (Re)volta Lledonera. Vam tornar a trobar-nos unes
trenta persones a la masia que dona nom al barri per iniciar un recorregut per la seva història i les
seves lluites. Com diu l’Antonio Sánchez, el “Gato”, això ja ho vam fer el novembre del 2021, i la
capacitat transformadora de la recuperació de memòria històrica té el seu sostre. O sigui, que està
molt bé, però ara amb això què fem, no? Val a dir que la (Re)volta té aquest límit (i molts d’altres). Vol ser una activitat de re-apropiació de la història, de trobada, reconeixement, reflexió, cohesió. I a més, un espai per compartir i polititzar els malestars. Que no és poc!

El primer malestar que es va visibilitzar va ser el de les veïnes del pati l’Era, incapaces de conciliar el
descans els dies que les colles hi fan assajos o celebracions. Estan fartes i molt cremades. La solució
i l’interès comú entre les dues parts és poder reubicar l’espai de les entitats en un altre equipament.
Va quedar molt clar que cal sumar esforços i fer pressió a l’Ajuntament per aconseguir-ho. Però
mentrestant caldria també apropar postures, empatitzar i trobar fórmules per una convivència el més agradable possible. Com diu la Ivet Muñoz, on hi ha vida en comú, hi ha conflicte, i està vist que no podem esperar que tots els problemes els resolgui l’administració.

Una altra papereta que té l’Ajuntament és la situació de la Mariela, veïna del barri desnonada i a qui
ara han deixat al carrer en no pagar-li la pensió que li van oferir com a alternativa residencial.
Després de quatre dies acampada davant de la porta de l’Ajuntament per demanar una solució amb
el suport de la PAH Mollet, han aconseguit allargar el pedaç tres mesos més. Una llar digna és un
dret que cada cop més persones veiem vulnerat (els desnonaments són només la punta de l’iceberg),
i les que el defensen sovint es veuen represaliades com les cinc persones de la PAH denunciades
per la policia municipal i investigades per desordres públics durant una acció simbòlica precisament
per visibilitzar la manca d’alternativa per a la Mariela.

La Natalia, també va explicar com després que un revés laboral a la seva família l'obligués a
emancipar-se, des dels mateixos serveis socials li van dir que l'única solució que tenia era
buscar-se la vida i ocupar un habitatge buit. Òbviament, passat el temps, ha hagut de recórrer a la
PAH i juntes intentaran aturar el llançament previst per a 12 d’abril.

La Zora, traduïda per la Khadija, ens va compartir les dificultats que té degut a la manca d’alfabetització i el desconeixement de la llengua. Les companyes marroquines, la PAH i l’ajuda de la Concepció des de l’Escoleta Popular son la seva xarxa de suport. El barri acull bona part de la població nouvinguda de Mollet, i persones com la Zora es troben una barrera enorme per a qualsevol gestió.

Mentre, a l’avinguda Caldes tornen a aparèixer grues per construir més pisos. I més que
n’apareixeran quan enderroquin el Mercat de Sant Pancraç, antic equipament municipal on havia
tingut el seu primer local l’associació de veïns. L'Antonio alerta que s’ha perdut el bar del Lledoner,
lloc de referència per a molta gent del barri gràcies als seus preus més assequibles.

Les joves de l’Escoleta i del Gimnàs Popular ho tenen molt clar. Veuen el futur negre (i roig?) i
de moment estan generant projectes per donar suport a la PAH, però també per trobar-se i resoldre
necessitats de manera autogestionada com ara l’ensenyament de la llengua o l’esport. Igual que Cinc
Quarteres, que dona suport a la nova pagesia agroecològica agrupant comandes de fruita i verdura al
marge de les grans cadenes de distribució i pagant un preu just a les treballadores del camp. A la
Tramolleta, filla de la Tramolla, on acabem el nostre recorregut, s’hi està organitzant una bona xarxa
per la cultura comunitària i transformadora, gràcies a la generositat del Ferran Jiménez que els obre
les portes de l’escola d’arts escèniques.

Sembla, però, que hi ha una desconnexió molt forta. En 50 anys, el món s’ha tornat molt més
burocràtic i fragmentat. Vivim molt més aïllats cadascú en la nostra bombolleta i escanyats per la falta de temps, atrapats en la roda del treball assalariat, el treball reproductiu i l’oci de consum. No
coneixem a les veïnes com diu l’Elvis, ens ofeguem en problemes particulars i sovint ens enfrontem o competim entre nosaltres com explica el Xavier Liebana. Sembla que un sector jove ha abandonat la via d’influir o prendre les institucions com a estratègia política. No arribem a tot, i els moviments
socials ens trobem en un moment de resistència i replegament d’uns anys ençà.

Hem vist com la generació molletana protagonista de la lluita veïnal, va saber aprofitar la gran finestra política de la transició per aconseguir tota una sèrie de victòries i una qualitat de vida que, avui dia, moltes joves i nouvingudes no podem gaudir. Ara, la finestra està tancada i part d’aquesta
generació segueix acaparant altaveus i privilegis. Unes hem d’aprendre molt i reconèixer la seva
tasca. Els altres, potser deixar pas, escoltar i donar suport a les que tenen problemes més greus. Cal
valorar especialment les veus de dones migrades com la de la Zora o la Natalia, que s’exposen des
de la vulnerabilitat, i han de servir com aquesta bufetada de realitat que et fa ser més humil, empàtic i solidari.

Més que mai calen relats i espais com la (Re)volta, on conèixer el teu entorn, la història, les veïnes i
els conflictes per sentir-te’n part. No han faltat els recursos i la voluntat d’Òmnium i de totes per mirar de fer l’activitat tan inclusiva com sigui possible, però encara hem de fer més per tal d’arribar a un públic més divers, i sobretot per propiciar un diàleg entre iguals, més cuidat i horitzontal i que generi un impacte significatiu en les persones que hi participen.