Cal cautela a l’hora de valorar testimonis del passat, no només per rigor, sinó també pel fet que la història alliçona. I ara mateix, quan decidirem sobre el futur immediat dels nostres municipis, resulta oportú referir-se a la troballa de restes romanes al voltant de Sant Vicenç, tot i que s’hagi precisat que els vestigis trobats són més aviat “tardoromans” i d’entre els segles IV a VI de l’actual era. Per què cal matisar? Senzillament, per la concepció popular del que es considera “romà” i del mite de la “caiguda de l’imperi”, qüestions que semblen un trauma no superat per a la nostra cultura occidental que oxigena la infecció feixista.

Ja els romans tenien problemes amb l’assimilació de la cultura grega, quan amb les annexions territorials que van contribuir a la crisi republicana i a l’ascens del Principat, es va plantejar el problema de la ciutadania, i d’això n’era mostra el discurs atribuït a l’emperador Claudi demanant al Senat ampliar la ciutadania a alguns pobles gals. I evidentment, en aquell context els esclaus continuaven no sent ciutadans. Simplifico massa, però tenir-ne aquella idea dels togats dels peplums parlant llatí clàssic no és només encertat, sinó en què en el cas de Mollet encara ens cau més lluny, fins i tot quan l’època de les restes tracta d’un període en què l’Imperi Romà s’anava erosionant i transformant.

Diuen que els “mals” emperadors eren condemnats a un oblit forçós o que se’n tingués un mal record. Curiosament els acabem recordant. Però allò que sempre oblidem és el bàrbar estrany o l’esclau explotat, figures recurrents a la història. La damnatio memoriae real afecta sempre els perdedors i pretén que prenguem els guanyadors com a referent. Per això penso que aquelles restes podrien ser dels immigrants sense papers o dels okupes d’aquell moment, els qui ara la ultradreta posa fal·laçment com a causa dels problemes dels nostres municipis.

Aprenem de la història i a les properes eleccions, res d’oxigen als fatxes. Aquests sí es mereixen la damnatio memoriae.